Per què tenim una llei d’envasos que contribueix al No reciclatge?

La meva participació en diferents processos d’oposicions com a candidat a tècnic de medi ambient de l’administració pública m’ha obligat a estudiar nombroses lleis i entre elles la Llei d’envasos (Ley 11/1997, de 24 de abril, de Envases y Residuos de Envases). Aquesta llei tenia un objectiu clar: establir mesures destinades, com a primera prioritat, a la prevenció de la producció de residus d’envasos, i en segon lloc, a la reutilització dels envasos.

Per a qui anava dirigida aquesta llei?

A les empreses Envasadores, és a dir aquelles que es dediquen a envasar producte, que al final són les responsables que aquests estiguin als supermercats i acabin a les nostres cases.

Qui són aquestes empreses?

Bimbo, Danonen, Henkel, Cocacola, Pascual, Campofrío, L’oreal, Pepsi, Nestlé, Colgate, Freixenet, Codorniu, Johnson’s, Argal, d’entre d’altres. 

Què diu la llei?

De forma resumida diu: "Empreses envasadores sou responsables del reciclatge de tots els envasos que poseu al mercat, (fins aquí bé), per tan us donem dues opcions per tal de fer-ho"

Les opcions són les següents:

• Sistema de dipòsit, devolució i retorn (conegut com SDDR). Aquest sistema és molt senzill d’entendre. Les empreses han de cobrar als seus clients, fins al consumidor final, una quantitat individualitzada per cada envàs que comprin, podríem dir que és com un lloguer o una fiança. Després el consumidor pot retornar l'envàs i l’envasadora l’hi ha de tornar íntegrament la fiança/lloguer.
  

En resum: Comprem una ampolla de Coca-cola al supermercat i ens costa 1,80 euros (1,20 cèntims el producte i 0,60 cèntims l'envàs), quan l’hem consumit la retornem al supermercat a través d’una màquina i ens retornen els 0,60 cèntims.

• Sistemes integrats de gestió de residus d'envasos (conegut com SIG). En aquest cas, el sistema és més difícil d’entendre i d’explicar. La llei diu que les envasadores que decideixin utilitzar aquesta opció han de constituir una entitat sense ànim de lucre la qual ha de ser autoritzada pel Ministeri i que ha d’establir convenis amb les entitats locals per tal de poder realitzar la recollida d’aquests envasos. L’adopció d’aquest sistema implica que les envasadores han de pagar a aquesta entitat una quantitat fixada per a cada un dels envasos que posin al mercat. A canvi el SIG finançarà la diferència de cost de recollida de residus entre el sistema antic i l’actual. És a dir, pagarà el que val la recollida d’aquests envasos segons la quantitat d’envasos que s’aporti.

En resum: L’empresa envasadora ven una ampolla de Coca-cola al supermercat i paga 0,60 cèntims al SIG. Nosaltres comprem l’ampolla al supermercat i ens costa 1,80 euros. Quan l’hem consumit la portem al contenidor groc més proper i quan arriba al SIG aquest pagarà 0,60 cèntims a l’Ajuntament per poder pagar els costos de recollida.

Fixeu-vos en una diferència crucial

El sistema SDDR està obligat a retornar íntegrament la fiança o el lloguer que paga inicialment. En canvi el SIG només ha de pagar la diferència del cost de la recollida. 

Què ha passat?

Les empreses envasadores representen un lobby amb molt poder, que com es pot suposar els interessos econòmic sempre van per davant dels ambientals. Així doncs, amb aquesta llei els hi van posar molt fàcil a l’hora de triar quin sistema volien aplicar i van escollir el SIG. Van fundar ECOEMBES (envasos de paper i plàstic) i ECOVIDRIO (envasos de vidre) i el 99% dels municipis van adoptar aquest sistema de recollida.

Les principals paradoxes són les següents:

• ECOEMBES no retorna als ajuntaments d’entre el 30 i 40% dels diners dels envasos de plàstic que rep, ja que considera que no són envasos tot i ser materials plàstics i ells reciclar-los i tenir-ne un benefici. Quan més diners guanya ECOEMBES és quan els envasos no acaben al contenidor groc, ja que d’aquesta manera es queda amb els diners aportats inicialment i no els utilitza per reciclar i recollir el material. És a dir que ECOEMBES una entitat sense ànim de lucre amb l’objectiu de prevenir i reciclar envasos que guanya diners si els ciutadans no reciclem.

• Els Ajuntaments reben anualment uns 500 milions d’euros d’ECOEMBES i ECOVIDRIO. Aquesta dependència, fa molt difícil que els ajuntaments liderin un canvi de sistema i un canvi de la llei d’envasos. Tots sabem que els canvis a les administracions públiques costen i aquest canvi radical de model encara més. Per altra banda la relació entre les administracions i els SIG la regeix un conveni que s’ha de negociar, sembla difícil que l'administració pública pugui exercir certa pressió per millorar les condicions amb aquesta dependència econòmica. 

Quina conclusió en traiem?

La gestió dels envasos la regeixen principalment les empreses envasadores, les quals els seus interessos van encaminats en poder vendre quant més producte millor.  És a dir, tenim una llei d’envasos que l’hi ha atorgat el poder a l’actor amb menys interès a prevenir i reduir els envasos. Per altra banda facilita la implantació del model de recollida d’envasos SIG, i dificulta la implantació del model SDDR, fins al punt que el fa inviable econòmicament i l’hi posa impediments legals. 

Crec que queda demostrat que la llei d’envasos actual contribueix al NO reciclatge. Es centra en els interessos de les envasadores i no en el dels ciutadans. Cal una reforma d’aquesta llei, ha de ser una llei que posi molta més efesis en els processos productius i en la limitació dels envasos de plàstic, és a dir, al consumidor final ha de rebre menys envasos. 

Ens lamentem constantment dels plàstics als mars i oceans, però les coses no passen perquè sí, ja podem fer recollides a les platges, jornades de conscienciació i debats, que si no canviem aquesta llei, ho tindrem difícil. 

No ens deixem enganyar, l’Ecopostureig també el trobem dins les administracions públiques i en la seva legislació!

Nosaltres què podem fer? 
El de sempre, reduir, reduir i reduir el consum d'envasos. Som-hi!

Marc Casanovas Castelló

@enmarccasanovas